dimecres, 29 de setembre de 2010

Per què cal una Vaga General



Actualment la situació del mercat laboral és francament complicada. Durant el segon trimestre de 2010 la taxa d’atur a Catalunya s’ha situat en un 17,7%, i a l’Estat espanyol en un 20,1% (dades de l’INE). Pel que fa a la temporalitat l’Estat espanyol té el segon percentatge més elevat d’Europa: l’any 2009 un 25,4% dels contractes eren temporals, mentre que a Europa la mitjana se situa en un 13,5% (Gairebé la meitat).
No cal cercar gaires indicadors econòmics per demostrar que la crisi econòmica iniciada l’agost de 2007 ha portat el mercat laboral a una situació francament difícil. Una crisi de nivell internacional i de dimensions descomunals amb l’epicentre en el mercat financer i la bombolla immobiliària. Una crisi generada sobretot per una manca de regulació dels mercats financers internacionals i per una desregulació del mercat immobiliari en països com l’Estat espanyol.
Els bancs necessitaven liquidesa i van demanar plans de rescat com a única manera d’evitar la bancarrota. El govern espanyol va fer cas també de les demandes del sector financer, injectant 30.000 milions d’euros a la banca. El més curiós del cas és que la recepta per sortir de la crisi ha sortit de la mateixa cuina de qui l’ha generat.
I què s’ha fet amb els treballadors? Què s’ha fet amb les ingents quantitats de persones que no han tingut cap responsabilitat en la generació de la crisi però que estan patint les altes taxes d’atur i l’alt grau de temporalitat? Mentre els salaris reals a l’Estat espanyol només han augmentat un 1,4% entre els anys 1997 i 2007(IESE-ADECCO), els salaris mitjans dels directius van pujar un 13,8% només durant l’any 2008 (CNMV). Premi per als responsables de la crisi i càstig per als que no en tenen cap culpa. Davant d’això el govern de José Luis Rodríguez Zapatero ha preparat un magnífic àpat replet d’amanites en forma de Llei de Reforma Laboral.
Aquesta reforma comporta tres grans canvis que pretenen flexibilitzar el mercat laboral. En primer lloc s’estén la indemnització de 33 dies per any treballat per acomiadament improcedent, que fins ara estava fixat en 45 (Estatut dels Treballadors de 1980). En aquest punt cal aturar-se i recordar que amb la reforma laboral de l’any 2001 ja es va crear un contracte indefinit amb una indemnització de 33 dies per any treballat. Era un tipus de contracte dirigit a totes les persones treballadores excepte a homes d’entre 31 i 44 anys. Aquest tipus de contracte ha estat escassament utilitzat per les empreses. Si tan necessari era la introducció d’aquest contracte, com és que després de 9 anys s’ha utilitzat tan poc?
En segon lloc es reconeix com a causa objectiva d’acomiadament el fet que una empresa tingui pèrdues, un fet que l’empresa podrà demostrar presentant únicament un pla de viabilitat. Això significa un traspàs de la responsabilitat dels directius –que han de vetllar per la viabilitat de l’empresa- cap al treballador. Un fet totalment injust.
El tercer dels grans canvis significa un cop molt dur contra una de les principals eines que tenen els treballadors per defensar els seus drets: la negociació col•lectiva. La nova llei preveu la possibilitat de que empresaris i treballadors pactin una no vinculació al conveni laboral corresponent en determinats supòsits crítics per a l’empresa.
El curiós de tot plegat és que el mercat laboral espanyol ja és actualment molt flexible. El contracte amb indemnització de 33 dies per any treballat es pot fer des de l’any 2001 amb la majoria de treballadors. I el percentatge de contractes temporals és el segon més elevat de la Unió Europea! No és això flexibilitat?
Realment aquesta és la recepta que ens ha de fer sortir de la crisi i de la greu situació del mercat laboral? Una recepta elaborada principalment pels causants de la crisi? El que calen són solucions que vetllin pel benestar del ciutadà i la salut de la nostra democràcia. Cal millorar l’ocupabilitat de les persones, formant als treballadors perquè puguin accedir a nous llocs de treball amb rapidesa i perquè siguin productius i competents. Com passa als països capdavanters d’Europa. I cal garantir que les petites i mitjanes empreses, l’entramat econòmic que ho està passant pitjor, tingui accés al crèdit perquè puguin seguir generant ocupació. I cal també augmentar la progressivitat dels impostos i augmentar la regulació al sector financer, fent que no només els treballadors paguin les conseqüències de la crisi. Aquesta vaga és necessària no només per les mesures que ha pres el govern central, sinó per les que no ha pres.
I sobretot, no desprestigiem l’esperit de la vaga per la crítica a les cúpules sindicals. I menys quan aquestes cúpules estan plantant cara al poder. El que ara està en joc són els drets dels treballadors i les solucions que es donen a la crisi.

ARTICLE ESCRIT PER JOAN CUEVAS
POLITÒLEG SABADELLENC
MEMBRE DE L'EXECUTIVA D'ERC SABADELL

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada