dilluns, 20 de setembre de 2010

Fins aviat Claudia: Sempre se'n van els i les millors.

Vaig conèixer a la Claudia, al començament de legislatura. Hi havia una trobada de joves de llatinoamericans a Barcelona i ella ens va comentar que seria molt interessant que des de la Generalitat hi fóssim. Va ser al barri gòtic a mig matí que ens vam trobar i després de participar a la jornada em va explicar que quan ella va arribar a Catalunya pensava que estava a França perquè sentia un idioma que no era l'espanyol. La darrera conversa va ser quan va presentar la conferència un sol poble, ho va fer com era ella, amb decisió, convicció, alegria i també suavitat. La vaig felicitar i li vaig explicar que havia estat al seu "altre" País, tres dies a Montevideo.
Us deixo un fragment que diu molt d'ella:


Avui la Clàudia, presidenta de l’associació i persona responsable de la gestió dels 2 punts, ens deixa per compartir un trosset de la seva vida  en la que ens reflexa com s’ha sentit, com es sent i tot el que significa Òmnia per ella i per l’associació:
Tanco els ulls i comencen a passar per la meva retina un mon d’imatges i records de sensacions increïbles des d’aquell  dia que vaig a arribar a Catalunya. Era a l’ estació de Sants i amb prou feines s’havia a on era. Escoltava un altre llenguatge que  no era el castellà, rètols en un altre idioma, la primera feina a Lloret de Mar, el primer pis que vaig compartir amb una noia hongaresa i només parlaven amb anglés, als meus anys a Llívia on vaig començar a parlar català i va néixer la meva filla, fins ara…
claudia [320x200].JPG
I quan obres als ulls i, sense adonar-te’n de com passa el temps,  la teva filla te 10 anys i en fa 13 de l’arribada a la estació de Sants. Quan vens de lluny el primer deure i necessitat, és trobar una  feina i  buscar un lloc per viure. Sense deixar de banda que durant un temps, a vegades llarg,  has de internalitzar tot el que estàs vivint, que no és poc. A poc a poc et vas adaptant a una nova realitat, ja saps fer el pa amb tomàquet( i és graciós ja que la tomata es originaria d’Amèrica) iarriba el moment que, malgrat les diferents situacions personals tothom, amb més o menys fortuna, ha pogut resoldre les situacions quotidianes. Però és en aquest moment que molts de nosaltres ens preguntem si la vida és només treballar (molt sovint en feines que no t’agraden), la casa, la mainada,etc. I comences a pensar en el que feies al teu país d’origen i a qüestionar-te que la possibilitat de  trobar un lloc on desenvolupar-te com persona.
Sóc una convençuda de que per poder ser feliç has de trobar el teu lloc i, si Catalunya és el lloc on has decidit viure, has de tenir totes les eines per desenvolupar-te, has de cercar-hi la teva felicitat.  I això no es troba trobant a faltar tot el que no tens, tot el que has deixat lluny sinó que  trobés  el teu espai si ets capaç d’estimar la terra que t’ ha acollit i de la que ja et sents una ciutadana més. Per això és vital la interacció  de les persones d’aquí amb les persones nouvingudes. Si son capaces d’explicar-nos coses tan senzilles com la historia d’aquest poble,  com és que aquí es parla català, d’on venen les seves tradicions, …, la integració al nou país serà més fàcil i ràpida.


La notícia m'ha sobtat, això no s'espera mai. El meu sentit condol a la família i amics i una abraçada ben forta allà on siguis.

A més haurà coincidit amb J.A Labordeta, una pèrdua d'un lluitador i demòcrata i company de lluita per la llibertat dels pobles.
En record als 2 el video "canto a la libertad"

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada